Ara feia temps que no escrivia… és que passen tant de pressa els dies! Bé, doncs només arribar… patapam! Exàmens!! Així que per a descansar amb l’Ana de Santander ens en vam anar a passar el pont de maig a Brussel·les, que està a prop (teòricament) i ja trobàvem a faltar les patates fregides!!
Amb l’Ana vam quedar que ja ens veuríem allà, doncs ella treballava i hi aniria amb l’eurostar (és el que té treballar a Anglaterra) i jo tenia més temps i no tinc curro, així que amb el National Express! (versió anglesa de l’Eurolines). La cosa ja va començar malament ja que a Victoria vaig arribar a les 9 menys 10 i no em volien deixar pillar el bus que sortia a les 9 del vespre perquè no havia fet el check in! Ara resulta que amb els busos també s’ha de fer check in... en fi... després de barallar-me amb tota aquella colla d’incompetents que et miren amb cara de mostela com dient “i jo què vols que t’hi faci” –fa moltíssima ràbia, és un posat molt entrenat- vaig aconseguir pujar al bus. Al cap d’un parell d’hores, no haviem sortit encara de l’’illot aquest, es comencen a sentir rumors per l’autobus de que ens hem perdut... Els conductors era la primera vegada que feien el trajecte, eren polacs i no parlaven cap paraula d’anglès, i el GPS era en anglès!! Evidentment ens vam perdre, però bé, encara podriem haver acabat a Escòcia!! A sobre no sabien que haviem d’agafar un ferry! I ja a Bèlgica es van fotre a conduir per l’altre costat, acostumats com venien de les anglaterres, davant la mirada estupefacta d’uns quants flamencs. Resultat final, en un viatge de 7 hores 4 hores de retard, o sigui que en vam trigar 11!!! Tot això ben acompanyada de la flor i nata que viatja amb la National Express, un pervertit per company de seients, pesaaaaaaat a sobre, que quan veia que m’adormia em despertava el fill de puta i em deia “Ça va?” Doncs no!! Ja no ça va, que m’has despertat idiota! Sort que quan vam pujar al ferry me’n vaig poder escapar una estona, però allà, estava parlant amb una americana que vaig conèixer (molt maca) i ens va atacar un belga que era cineasta o no sé què i que no callava, no callava gens, una tortura. D’aquests que a més no esperen resposta, ells el que fan es vomitar-te tota la informació que han acumulat a la seva vida i que tant generosament decideixen compartir amb tu... en fi, que quan vam arribar a Brussel·les el primer que vam fer l’americana i jo va ser anar a fotre’ns un gofre ple fins dalt de xocolata!! I aquí ja va millorar tot.
La Grand Place segueix al seu lloc, els musclos amb patates fregides segueixen sent el plat tradicional, els belgues somriuen i et fan bromes i la xocolata.... ai la xocolata!!! Jo no volia marxar!!! Total, torna a agafar el bus i aquest cop no anavem per ferry, sinó pel tunel aquell de la mànega. Posen el bus dins un tren enorme que fa una mica de por i tu segueixes assegut al bus mentre el tren avança a tota ostia. La veritat és que em preocupava una mica el tema de que la conductora no s’hagués descuidat de posar el frè de mà, per si frenavem de cop amb el tren! Però res, bé bé. La història és que com que el bus on anàvem venia d’Amsterdam ens van registrar a les dues aduanes!! Una vergonya! Vull dir això no és la Unió Europea? Doncs què és tota aquesta història dels registres i tot!! I vinga a treure maletes del bus i tornar-les a posar... evidentment vam perdre dos trens!! Sort que la condu, una alemanya grossa plena de piercings i amb pinta de camionera, li va fotre canya!
En fi... he anat a passar uns dies a Cardiff també, amb la Mayte, i estic super liada amb dos projectes a la Uni... però tot això ja us ho explico un altre dia, que el mail és llarg. Només una cosa per acabar... l’alemanya i l’irlandès piren aquesta setmana, i el putu landlord ja ha llogat l’habit de l’alemanya avui mateix... a un policia!!! Per favor!!! Qui deia que no podia ser pitjor? En fi... santa paciència...
Salut!!!
Amb l’Ana vam quedar que ja ens veuríem allà, doncs ella treballava i hi aniria amb l’eurostar (és el que té treballar a Anglaterra) i jo tenia més temps i no tinc curro, així que amb el National Express! (versió anglesa de l’Eurolines). La cosa ja va començar malament ja que a Victoria vaig arribar a les 9 menys 10 i no em volien deixar pillar el bus que sortia a les 9 del vespre perquè no havia fet el check in! Ara resulta que amb els busos també s’ha de fer check in... en fi... després de barallar-me amb tota aquella colla d’incompetents que et miren amb cara de mostela com dient “i jo què vols que t’hi faci” –fa moltíssima ràbia, és un posat molt entrenat- vaig aconseguir pujar al bus. Al cap d’un parell d’hores, no haviem sortit encara de l’’illot aquest, es comencen a sentir rumors per l’autobus de que ens hem perdut... Els conductors era la primera vegada que feien el trajecte, eren polacs i no parlaven cap paraula d’anglès, i el GPS era en anglès!! Evidentment ens vam perdre, però bé, encara podriem haver acabat a Escòcia!! A sobre no sabien que haviem d’agafar un ferry! I ja a Bèlgica es van fotre a conduir per l’altre costat, acostumats com venien de les anglaterres, davant la mirada estupefacta d’uns quants flamencs. Resultat final, en un viatge de 7 hores 4 hores de retard, o sigui que en vam trigar 11!!! Tot això ben acompanyada de la flor i nata que viatja amb la National Express, un pervertit per company de seients, pesaaaaaaat a sobre, que quan veia que m’adormia em despertava el fill de puta i em deia “Ça va?” Doncs no!! Ja no ça va, que m’has despertat idiota! Sort que quan vam pujar al ferry me’n vaig poder escapar una estona, però allà, estava parlant amb una americana que vaig conèixer (molt maca) i ens va atacar un belga que era cineasta o no sé què i que no callava, no callava gens, una tortura. D’aquests que a més no esperen resposta, ells el que fan es vomitar-te tota la informació que han acumulat a la seva vida i que tant generosament decideixen compartir amb tu... en fi, que quan vam arribar a Brussel·les el primer que vam fer l’americana i jo va ser anar a fotre’ns un gofre ple fins dalt de xocolata!! I aquí ja va millorar tot.
La Grand Place segueix al seu lloc, els musclos amb patates fregides segueixen sent el plat tradicional, els belgues somriuen i et fan bromes i la xocolata.... ai la xocolata!!! Jo no volia marxar!!! Total, torna a agafar el bus i aquest cop no anavem per ferry, sinó pel tunel aquell de la mànega. Posen el bus dins un tren enorme que fa una mica de por i tu segueixes assegut al bus mentre el tren avança a tota ostia. La veritat és que em preocupava una mica el tema de que la conductora no s’hagués descuidat de posar el frè de mà, per si frenavem de cop amb el tren! Però res, bé bé. La història és que com que el bus on anàvem venia d’Amsterdam ens van registrar a les dues aduanes!! Una vergonya! Vull dir això no és la Unió Europea? Doncs què és tota aquesta història dels registres i tot!! I vinga a treure maletes del bus i tornar-les a posar... evidentment vam perdre dos trens!! Sort que la condu, una alemanya grossa plena de piercings i amb pinta de camionera, li va fotre canya!
En fi... he anat a passar uns dies a Cardiff també, amb la Mayte, i estic super liada amb dos projectes a la Uni... però tot això ja us ho explico un altre dia, que el mail és llarg. Només una cosa per acabar... l’alemanya i l’irlandès piren aquesta setmana, i el putu landlord ja ha llogat l’habit de l’alemanya avui mateix... a un policia!!! Per favor!!! Qui deia que no podia ser pitjor? En fi... santa paciència...
Salut!!!
