Amors que maten...

Us ha passat mai que estant en una terrassa algú s’enamori de la taula on esteu esmorzant? A partir d’ara jo ja puc dir que sí... i no és molt agradable que diguem...

Aquest matí estàvem per Portobello amb l’Alba i els seus companys de pis buscant desesperadament un lloc on poder seure a la terrassa, beure’ns un cafè i menjar-nos una muffin gegant! Ha estat difícil però finalment hem trobat la terra promesa. Es veu però que la terra havia estat promesa a algú altre també o bé que la nostra taula era màgica. A priori semblava una taula del més normal, metàl·lica, amb les seves quatre potes (ni més ni menys), ni molt bruta ni molt neta tampoc, i la cafeteria era bastant normal, vull dir, no és on en Hugh Grant havia seduït a la Julia Roberts, ni s’hi havia donat cap fet destacable que jo sàpiga.

De cop però... ha arribat el predador (no sé si ha sigut que la brillantor de la taula l’ha atret com a una garça). No podem dir que hagi arribat sigil·losament com als reportatges de TV2, la veritat és que no es movia amb gaire delicadesa ni elegància, més aviat semblava un personatge tret del “Què t’hi jugues Mari Pili”, una dona d’uns quaranta llargs, amb dues cuetes, vestida de negre, amb els morros pintats de vermell i que arrossegava dos nens que miraven al seu voltant una mica avergonyits davant l’espectacle de crits que sa mare protagonitzava. A totes aquestes, duia una safata amb una ració de paella que havia comprat uns metres més enllà i que engolia “cual monstruo de las galletas” en els seus millors temps de barrio sésamo, és a dir, la meitat de l’arròs anava fora. Ha vist la nostra taula i ha decidit que havia de ser seva i que ens faria fora d’allà fós com fós (remarcar també que tampoc érem la única taula exterior de Notting Hill, vull dir, només al nostre costat ja n’hi havia tres més!). Així doncs, s’ha plantat amb les dues criatures al nostre costat, bé, de fet jo la tenia quasi sobre el clatell, i ha continuat endrapant mentre ens mirava i deia “Ya se marcharan, tarde o temprano se van a tener que marchar de aquí!Y luego vamos a coger la mesa (mi tesooorooo...)” (notem també el fet que l’energúmena en qüestió no estava menjant res de la cafeteria, sinó la paella del xiringuito!!!). En fi, mal moment ha estat quan algun instint visceral dintre seu li ha fet sentir que érem catalans i ha decidit autoproclamar-se representant de l’estat espanyol (sort de les persones espanyoles increïbles que conec per a contrarestar aquesta imatge) i ha començat a vomitar frases sense sentit sobre catalans i bascos (ho sento Iker i Nekane però heu pringat també). Qué qué nos creíamos por hablar catalan, que ella lo entendía (el vasco también), que seguro que no sabíamos inglés que... surrealista, de veritat, per fer-te regirar la muffin a l’estomac. Tot això amb la boca plena d’arròs i els dos nens acollonits al costat.

Al final amb tot el merder que ha muntat uns de la taula de l’extrem han marxat i s’ha fotut allà amb els nens (dedicant-nos una mirada triomfal, en plan, lo conseguí y voy a por vosotros), i ho ha deixat tot ple de merda! Jo no sé perquè et compres una ració de paella de 5 pounds si ho has de fotre tot per terra! En fi, quan els de la taula del nostre costat han marxat, s’han canviat i s’han fotut allà a incordiar i a deixar-hi més merda clar, realment aquestes racions donen per a molt! I quan nosaltres hem marxat ha pillat la nostra taula i ens ha cridat que ahora la mesa era suya (si dona si, emporta-te-la a l’avió i que te la facturin cap a casa!) y que a ver dónde nos ibamos a comer los bocadillos de la comida! Y rient com una boja. Però bueno, aquesta tia estava tocada del bolet!! PA CHILLAR!! En fi... tot això em fa plantejar el tema de la lliure circulació per Europa... a aquesta tia no l’haurien de deixar sortir de casa seva! I menys anant com va de representant d’Espanya en aquest cas! Llavors, vulgues que no, ens acaben fotent a tots al mateix sac! Catalans, Bascos, Espanyols decents, Gallecs i aquesta púrria.

En fi.. a part d’aquest incident, la resta del dia ha estat molt bé! L’Alba i els seus compis super macos!! Bueno, de l’Alba ja ho sabia!! :) I s’ho han currat a saco amb uns súper entrepans de tonyina i pebrot com aquí a Anglaterra no saben fer i portant fuet de Guissona (has vist Marc??) al Hyde Park! Uns cracks! Merci!!! I per la companyia, que sempre va bé veure Londres amb uns altres ulls després del trauma de la cerca de pis.

En fi... m’ha quedat pendent altre cop el tema màster i els meus compis de pis, a part de novetats sobre el cúmul de virtuts irlandeses. Però va, us deixo anar a dormir, ja continuaré un altre dia.

Un petonàs enorme a cada un!!!

Mireia

Alba and Company (envia’ls el mail si vols) podeu afegir comentaris i les vostres versions de “La mujer de las mesas” al meu blog si us bé de gust. Jo m’he ben desfogat! jeje Llàstima de no tenir-ne una foto per penjar-la... Espero que la resta del viatge anés bé!! Ciao!